Suposa un goig absolut constatar la subtilesa i elegància supremes en el maneig de les cordes d’aquest jove exponent de la polisèmia en la guitarra catalana. Figueres no cessa d’aportar lluminositat a qualsevol indici d’ombra i mostra com servir-se de la tecnologia per convertir-la en un batec orgànic integrat de forma natural al toc d’ungla i carn. Com diria el mestre, tant Renaud Garcia-Fons com Figueres, són la mostra providencial de com dur a terme la revolució dels sons d’una manera silenciosa.

He tingut molts mestres. En tindré molts més. Ell era el més recent. Veure’l tocar –amb passió, amb amor, amb dedicació infinita, amb rigor, amb dolçor, amb un talent commovedor– m’ensenya a fer literatura.

Paco no era gitano. En Pau tampoc. En Pau ha après –i dominat– la tècnica flamenca, però per a donar-li un nou gir. Pot tocar a la par de qualsevol. Però no es queda en la tradició. La respecta, però també és respectuosament sacríleg. Figueres abraça i trenca el flamenc. Se’l fa seu. No ostenta la tècnica, la dosifica en breus i intenses explosions de lluentor. Ho té tot. La velocitat insòlita, l’esclat, el tempo, la precisió, la claredat, la bellesa. No es vanagloria del geni. Tampoc s’amaga. Dóna allò just. I, com els grans músics, sona a ell mateix. No s’assembla a res.

Amb ‘Nada Nuevo Bajo el Sol’ Pau Figueres obre nous horitzons i entra per la porta dels grans noms de la guitarra.

Digne continuador de la millor tradició de la guitarra flamenca.

Pau Figueres–Metheny–de Lucía. Bestial eclecticisme.

Guitarra mediterrània, lluminosa, flamenca, que camina de local a universal.

Ell té poder. Amb l’eloqüència dels que en saben, mentre la sensibilitat se’ls escola entre els dits, Pau Figueres va emocionar ahir gairebé sense adonar-se’n. Acompanyat de tres músics tan sobris com imprescindibles, va plantejar un flamenc obert i sense complexos, estalviant acords percudits i moments àlgids, en favor de l’expressivitat i la improvisació.

El so acústic de la guitarra sembla filtrar-se per algun conducte, com si d’un alambí es tractés.

Com per miracle, s’anava desplegant la vida. Una sorpresa sonora rere una altra, un ecosistema complet, madur, natural, evolucionant capa a capa com la pròpia vida, sense demanar permís, sense donar explicacions, a temps i espai reals plens de creativitat i bellesa.

El seu enfocament musical únic posa a la guitarra en una genial direcció per a l’instrument en un món canviant. El flamenc modern tendeix a unir les cultures d’Orient Mitjà i Occident d’una manera que és políticament neutral i, al mateix temps, manté un atractiu universal.

Quina és la ‘manera d’entendre la guitarra’ de Pau Figueres? La d’un músic virtuós, exquisit, i a la vegada recursu, inquiet i, fins i tot, agosarat. Avantguarda, sí, i també molta bellesa. Art, molt d’art.