He tingut molts mestres. En tindré molts més. Ell era el més recent. Veure’l tocar –amb passió, amb amor, amb dedicació infinita, amb rigor, amb dolçor, amb un talent commovedor– m’ensenya a fer literatura.

Quina és la ‘manera d’entendre la guitarra’ de Pau Figueres? La d’un músic virtuós, exquisit, i a la vegada recursu, inquiet i, fins i tot, agosarat. Avantguarda, sí, i també molta bellesa. Art, molt d’art.

No es parla prou d’aquest prodigi de la guitarra que ha fascinat a Alejandro Sanz, C. Tangana i Rufus Wainwright. Aquest tercer disc en solitari obre camins amb les cordes de niló, entenent-se sigilosament tant amb fonts orgàniques com textures sintetitzades, sempre al servei de la cançó, desprenent un virtuosisme amb ànima en peces commovedores com la titular o ‘Andalucía’.

Paco no era gitano. En Pau tampoc. En Pau ha après –i dominat– la tècnica flamenca, però per a donar-li un nou gir. Pot tocar a la par de qualsevol. Però no es queda en la tradició. La respecta, però també és respectuosament sacríleg. Figueres abraça i trenca el flamenc. Se’l fa seu. No ostenta la tècnica, la dosifica en breus i intenses explosions de lluentor. Ho té tot. La velocitat insòlita, l’esclat, el tempo, la precisió, la claredat, la bellesa. No es vanagloria del geni. Tampoc s’amaga. Dóna allò just. I, com els grans músics, sona a ell mateix. No s’assembla a res.

Pau Figueres–Metheny–de Lucía. Bestial eclecticisme.

Ell té poder. Amb l’eloqüència dels que en saben, mentre la sensibilitat se’ls escola entre els dits, Pau Figueres va emocionar ahir gairebé sense adonar-se’n. Acompanyat de tres músics tan sobris com imprescindibles, va plantejar un flamenc obert i sense complexos, estalviant acords percudits i moments àlgids, en favor de l’expressivitat i la improvisació.

El seu enfocament musical únic posa a la guitarra en una genial direcció per a l’instrument en un món canviant. El flamenc modern tendeix a unir les cultures d’Orient Mitjà i Occident d’una manera que és políticament neutral i, al mateix temps, manté un atractiu universal.

Digne continuador de la millor tradició de la guitarra flamenca.

Suposa un goig absolut constatar la subtilesa i elegància supremes en el maneig de les cordes d’aquest jove exponent de la polisèmia en la guitarra catalana. Figueres no cessa d’aportar lluminositat a qualsevol indici d’ombra i mostra com servir-se de la tecnologia per convertir-la en un batec orgànic integrat de forma natural al toc d’ungla i carn. Com diria el mestre, tant Renaud Garcia-Fons com Figueres, són la mostra providencial de com dur a terme la revolució dels sons d’una manera silenciosa.

Sobrevolant la música, les portes i les etiquetes; expandint-se en totes direccions amb una intel·ligència i un talent fora del comú i impropis de la seva edat; amb el pes de qui porta diverses vides vivint per al mateix; així pren el seu lloc en l’univers musical Pau Figueres… i així he sentit sempre el seu discurs clar i sòlid. Totes les músiques que existeixen són, per a ell, eines amb les quals construir el seu màgic i singular llenguatge; i conquereix amb mestratge tots els misteris que cadascuna amaga.

El so acústic de la guitarra sembla filtrar-se per algun conducte, com si d’un alambí es tractés.

Amb ‘Nada Nuevo Bajo el Sol’ Pau Figueres obre nous horitzons i entra per la porta dels grans noms de la guitarra.

Guitarra mediterrània, lluminosa, flamenca, que camina de local a universal.

Com per miracle, s’anava desplegant la vida. Una sorpresa sonora rere una altra, un ecosistema complet, madur, natural, evolucionant capa a capa com la pròpia vida, sense demanar permís, sense donar explicacions, a temps i espai reals plens de creativitat i bellesa.